dijous, 18 de setembre de 2008

Travessa de Collserola


El Dissabte 4 Octubre

us proposem fer una caminada per la cadena del Collserola, camí senyalitzat mes o menys que començarem al coll de Montcada i acabarem sota el Puig Madrona a can Monmany, son uns 19 km, que farem, aproximadament en 6 hores de caminada real
+ 2 de parades per gaudir de les vistes sobre el Vallès Occidental i el Barcelonès, i per acabar s'ha de caminar una mica més, fins a Sant Cugat 1 hora en total 9 hores aprox

lloc de trobada 7.30 a l'estacio de St Cugat per fer el cafeto
arribada a les 8,50 al coll de Montcada
sortida a les 7.45 puntualment en bus cap el coll de Montcada
caldrà portar esmorzar i dinar
calçat còmode
el liquid element
ganes de caminar
si algú vol afandonar, a la Floresta passan els ferrocates

diumenge, 7 de setembre de 2008

de Cadaques a Port de la Selva (históries del Setzels)

Tal i com estava previst i desprès de moltes altes i baixes de personal, el dissabte a les 07:00 al Terra Mar hi havia un minibus esperant a la porta per portar-nos cap a Cadaqués, inici del nostre itinerari. Viatge plàcid excepte la última part on la carretera es va encarregar de recordar-nos que tenim un estómac. Arranquem desde Cadaqués amb força calor, fent un bonic recorregut per carrers nous i creuant unes urbanitzacións amb piscines per donar enveja. Al cap d'una estona deixem l'asfalt i entrem a la vegetació per un caminet que ens porta a una caleta on esmorzem. Fi de la 1ª etapa. Mitja hora després reemprenem la marxa per un bonic camí. El grup es va estirant fruit dels desnivells amunt i avall que anem trobant. A lo lluny, es veuen els edificis del Cap de Creus i a la dreta tenim el mar. Al cap d'una bona estona de trescar i després d'un poderós sprint per pujar fins el far del cap de Creus, els guanyadors d'etapa varen ser el Lluis i el Manel mentres que el gros del pelotón va arribar uns minuts mes tard i ens vam perdre el premi d'etapa: una cervesseta al bar. Bé, un cop reagrupats es va decidir afrontar junts la nova etapa per evitar escapats, amb la promesa de l'arribada a una paradisíaca platja on poguer dinar i banyar-nos com cal, i on hi hauría barra lliure de begudes servides per esculturals models en pilotes... Uf, potser fà massa calor i s'hem en ha anat l'olla...! Potser sí, pero lo de la promesa d'anar a la platja es certa ¿eh?. Jo crec que al nostre estimat guia se l'hi va aturar el rel·lotge quan faltaba mitja hora (us sona aquesta xifra?) per arribar a la platja promesa, i desprès de passejar-nos l'equivalent a quaranta dies per el desert (o almenys m'ho va semblar) varem arribar a un punt on es veia una cala meravellosa ¿es aquesta? ¿hi podem arribar?. Es veu una mica lluny allà baix... Ara comença a ploure. Collons de dia, jo crec que ho fa expressament per putejar-nos !. Bé, dinarem i a veure que passa. Doncs aixó, dinem rapidament i decidim retrocedir una part del camí (cobards...) per tornar a enfilar el principal i buscar una cala més enllà, mes a prop del nostre destí. ¿Existirà alguna cala? ¿estarà mes enllà del setè cel?. La questió es que seguim caminant sense pietat (fins els collons), esquivant tota possibilitat de bany (excepte el de suor) i quan ja es veu Itaca de la Selva hi ha una última petita discussió sobre si tenim que anar a banyar-nos a Cala Tamariua o no. No sé si per consens o per la poderosa atracció dels bars que ja s'oloren, es decideix continuar i rematar el periple a la platja del poble. Finalment i després de buidar de cervesses un super del poble, envaïm la platja quasi buida, només habitada per uns tios raros vestits amb neopré. Per imitació al lider que decideix banyarse (els peus) la tropa decideix anar a banyar-se en massa, fent cas omís de la pluja que novament torna a fer acte de presencia... collons de día!. Després d'un bonic número de striptease a càrrec del Manel, la cosa s'anima (en el bon sentit) i quasi tothom acaba passant per la mar salada, entre crits no se sap ben bé si d'alegría o per lo freda que està l'aigua. Al final, unes classes de aeróbic a càrrec de la Lucia i un botellón patrocinat pel Josep María Soto (gracies Txema !) varen posar l'alegría final a una bonica jornada de germanor i bonhomia davant de l'estupor d'uns giris que passaven per allí, que només un grup com el setzels pot aconsseguir. La tornada ,passada per aigua només va tindre de curiós una posta de sol estranya, no sé si fruit de la natura o dels efectes de la resaca de la cervessa. Al arribar a Sant Cugat ens acomiadem i fins la seguenta.
Pd: si no us ho creieu, mireu les fotos. Si teniu dubtes, pitjeu sobre les paraules subratllades. Us pot agradar o no el texte pero m'ho he currat i no ho tornaré a fer més.

Salut !